Yazd - Esfahan

Ja deixant enrerre Yazd, toca tornar a endinsar-se al desert. La ruta comensa molt be amb un vent a favor que ens fa recorrer els 100 km de la primera etapa en un obrir i tancar d'ulls. A migdia fem un para a la ciutat de Meyboz, on visitem alguns dels monuments que es conserven. Ja cap a mitja tarda, i veient que ja teniem l'objectiu cobert i que el vent comensava a canviar, decidim buscar lloc on fer nit.

Tota mena d'animals corren per les carreteres iranianes...

I sembla que tenim sort aquest dia... trobem unes naus abandonades a uns 10 km de Aqda. Estan en perfecte estat i per nosaltres es com tenir un palau particular... Trobem la manera d'entrar-hi i l'interior encara ens sorpren mes... enorme. Ens permetem el luxe de construir la nostra propia cuina amb totxos i la fusta que trobem al voltant... aixo del foc s'esta convertint en un divertiment. Durant la nit el vent ja ens comensa a fer la guitza, com un avis del que ens espera el dia seguent...

Algunes imatges del nostre palau particular

El dia es desperta molt ventos, pero com cada dia ens disposem a posar-nos en ruta tant aviat com hem recollit i esmorzat. El vent sembla mes fort del que semblava y no sembla tenir intencio de parar. El vent ens bufa laterlament i depenent del tram tambe de cara. Al prinicpi ens fa certa gracia i d'alguna manera ho veiem com a compensacio pel que haviem tingut el dia abans, pero al anar passant les hores, deixa de fer-nos gracia. Mica a mica va augmentant la forsa i intensitat del vent. Ens pregunten si volem pujar a una furgoneta pero portem poc temps pedalant i tenim les ganes de cobrir el recorregut en bici. Quan el vent bufa lateralment, anem practicament inclinats, com si estessim plegant en una corba, tansols per compensar la forsa del vent i cada cop que passa un dels multiples camions que recorren la carretera ens xucla cap a l'interior. Al parar, es pitjor, ja que costa mantenir-se de peu amb la bici carregada. Amb el temps que porto fent bici no recordo haver tingut que pedalar amb unes condicions de vent tant desfavorables. El vent ja ens ha fet fora de la carretera uns tres cops a cadascu inclus ens ha fet anar per terra algun altre. Comencem a preocuparnos per la nostra seguretat sobretot per que fa als camions.

Una de les poques fotos que deixen constancia del vent...

Despres de 3 hores sobre la bici (entre caigudes, parades, etc) hem recorregut la pobra xifra de 27 km quan fem la parada per menjar alguna cosa. Ens hem de resguardar a sota un dels canals de desaigue de l'autopista per tenir una petita pausa del vent... Estem morts... pel cap se'm passen un munt de coses, pero la que mes se'm repeteix es les ganes que tinc que ni que sigui per dos minuts, el vent deixi de bufar... no per avansar, simplement per no sentir-lo. Pero sembla que no es el nostre dia. Despres de menjar alguna cosa, ens hi tornem a posar pero ja extenuats. El vent no ens dona treva i el terreny tampoc ens ajuda... es desolador, no hi ha ni la mes petita cabana per resguardar-nos una estona. Finalment,altercercopque ensho pregunten, accedim a pujar a un camio que esdirigeix en la mateixa direccio. Desfem l'equipatge per poder pujar les bicis, i un cop a dalt, caiem estessos al remolc, per fi una pausa de vent. No podem ni mirar el paisatge, nomes volem descansar. Finalment la natura ha pogut amb nosaltres. Ens envaeix un regust amarg.

Al cap d'una estona para el camio i el bon home ens pregunta si anem en direccio Esfahan. Pujem a la cabina. Una vista totalment diferent,pero igual de desoladora. Esdificil comunicarnos amb ell, el nostre farsi, no es massa extens. Creuem un port de muntanya, i poca poc ens acostem aEsfahan. Ja fent-se fosc, baixem del camio a l'entrada de la ciutat,al mig de l'autopista... Ja es el que ens faltava per arrodonir el dia. Finalment, esquivant cotxes, creuant accesos a l'autopista y sobrevivint al trafic d'Esfahan, conseguim arribar a la plasa Iman Khomeini, enorme! Finalment un punt conegut! Des d'alla ens es molt mes facil orientar-nos i trobar finalment l'Amir Khabir hotel. La rebuda amb el te pertinent ens sap a gloria. La dutxa i el llit son simplement el cel.

Yazd

Aquesta ciutat enmig del desert ens ha captivat... Ja sigui per la sensacio d'oasis que ens ha produit el Silk Road Hotel amb el seu pati on compartir experiencies amb els demes viatgers, ja sigui pels seus carrerons estrets i laberintics tots de color de fang que t'envolten d'una especial calma, ja sigui per l'ambient tranquil i relaxat de la seva gent, pero sobretot per la gent que hem conegut alla.
Han estat uns dies de descans despres dels dies a la carretera, de tornar a fer vida social i poder compartir experiencies amb la gent, de poder passejar tranquilament i descobrir plats iranians i sobretot de descansar.

L'hotel esta al costat de la Jame Mosque, impressionant i al mig del centre historic, on totes les cases estan recobertes de una barreja de fang i palla, que li dona un color molt particular.

Jame Mosque( mesquita del divendres)

Yazd

Es increible el domini que te aquesta gent de la llum, com aprofiten la llum natural per iluminar totes les estances de la casa i inclus aprofiten el vent per refrigerar les cases, els diposits d'aigua i de gra... hi ha molt saviesa popular posada al servei de l'arquitectura en aquest pais tan arid... Tambe es increible la visita que vam realitzar al museu de l'aigua de Yazd, on vam veure tambe com, mitjansant canalitzacions subterranies aconseguien tenir aigua corrent a tot el poble provinent de les muntanyes. Tambe vam poder gaudir de la visita a les torres del silenci, lloc on es duein a terme els rites funeraris de la religio zoroastra (no se si s'escriu aixi en catala) amb unes vistes increibles de la ciutat.
Hem sabut que aqui a l'Iran tot i ser una republica islamica, hi ha unes minories bastant protegides, d'altres religions (cristiana, jueva, zoroastra, etc) que eren al territori molt abans que l'islam i per tant tenen certs privilegis i/o proteccio. Tot molt curios...

Torres del silenci i les vistes que s'hi veuen

Un altra de les sorpreses va ser la coincidencia de la visita del president Ahmadineyad a la ciutat de Yazd, ja que en pocs mesos hi ha eleccions. La ciutat es va paralitzar i es van volcar a veure el lider del pais. Vam presenciar part del miting i impresionava veure la multitut i com els esperonava... Tot ultra vigilat per l'excercit, era com una zona sitiada. La veritat es que va ser un espectacle molt extrany i intens... dificil de descriure i mes amb el que vam anar coneixent despres.

En plena campanya electoral...

La sempre present paraula sagrada...

Pero el record que mes guardarem de Yazd ha estat la gent que hem conegut i que d'alguna manera o altra estan viatjant tambe pel pais. Ens van captivar el Tom, la Lea i el Quilab, una parella francesa que viatjaven amb el seu gos per tota l'Asia Central a peu, autostop, tren, el que sorgis. Va ser molt reconfortant coneixer la seva forma d'entendre la vida i vam passar moments molt divertits junts, tot i que la despedida va ser trista. Per cert, ens van ajudar a netejar be el fogo, per tant tot solucionat!

Tambe un especial record pel Benham, el fotograf Irania-holandes que es va exiliar a holanda fa 22 anys, quan nomes en tenia 8, amb sa mare isa germana en plena guerra Iran-Irak i ha tornat a coneixer la seva familia i el seu passat. Ell ens va explicar com funciona aquest pais i tot el que no es veu a la superficie... Tambe hi vam tenir converses molt interessants sobre tot plegat, un grat descobriment que ens ha invitat a visitar-lo de cami a Hamadan i passar algun dia alla amb ell i la seva familia. La veritat es que han estat uns dies intensos (crec que he fet mes practica de gabatxo que mai) pero relaxats que ens han deixat un dols record de Yazd.

Quilab, Lea i Tom abans de marxar... Bonne route et merci pour tout!

Blog d'Espaibici

Al seguent enllas podeu trobar una entrada que li han fet els amics d'Espai bici a la meva companya de viatge... per aquells que volen coneixer els detalls de La Maquina...
Merci un altre cop a Espaibici. Per cert de moment funciona com una seda, res a comentar, pero ja tinc alguns detalls que vaig veient de mes gent que viatja forsa interessants... pendre nota!

http://ebproject.blogspot.com/2009/02/iran-barcelona-en-una-fetama.html

Kerman - Yazd

Els ultims dies a Kerman han estat forsa entretinguts: per primer cop ens va venir a parlar una noia, estudiant d'arquitectura que estava amb la classe estudiant un antic lloc de banys. Tambe vam coneixer una familia iraniana que ens va portar a casa seva per fer un te, ens va portar fins a Mahan a visitar una mesquita impressionant i ens van convidar a dinar, fent aixi un divendres (com el nostre diumenge) complet.

Antiga sala de banys

Teteria en una antiga sala de banys, Kerman

La mesquita i la familia que ens va fer de cicerons

Primera etapa de la ruta... ens posem en marxa per recorrer els prop de 360 Km que separen aquestes dos ciutats. El cami es totalment desertic i la majoria pla. El primer dia sortim una mica tard, despres de fer les ultimes compres i enviar els mails de rigor, pels dies que ens esperen de desconexio. El primer dia ens el prenem amb forsa calma, tot i aixi es noten els dies sense bici... Fem uns 70 Km i acabem parant a dormir en una caseta abandonada de pastors... sempre es bo poder tenir sostre. Un cop instalats i preparats per fer el sopar ens disposem a preprar les patates per fregir, quan descobrim, un cop ja tot pelat i preparat que el fogo de benzina no funciona... l'haviem d'haver carregat pero no hem vist cap gasolinera... en fi, que a falta d'altra cosa, ens contentem en menjar alguna patata crua (ara entenc perque no es menjem crues), alguna pastanaga i el pa que ens va sobrar. Total aviat a dormir i a esperar que dema puguessim omplir mes la panxa...

Paisatge desertic que ens acompanya durant tot el trajecte


Imatges del Matt a la carretera, la sempre al costat
Kebab house al costat de la carretera

La nostra primera suite

El dia seguent ens llevem despres de la primera nit sobre terra dur, proba superada i forsa descansats. En un obrir i tancar d'ulls ens posem en marxa i recollim el campament. El segon dia ja es noten una mica mes les cames, pero tenim un bon cami per davant. Segon dia, 90 Km de desert, ambient sec i sol. Es curios veure el desert com tot i el dia estar clar, no es possible veure-hi a 3 o 4 Km, ja que una especie de boira de pols enterboleix l'horitzo. Aixo fa que les muntanyes, sempre presents, apareixin com fantasmes desdibuixades. Esmorzem en el primer poble i omplim la botella del fogo en una gasolinera. Aqui el tema de la gasolina, com podeu imaginar-vos esta forsa barat, al voltant de 10 centaus de dolar/litre (100 Tomans d'aqui que son 1000 Riads, la moneda oficial). Pero la tenen limitada i cada persona disposa d'un x litres al mes. De totes formes es nota que som a un pais productor de petroli, aqui tot funciona amb gas o gasolina i el plastic es veu per tot arreu... Al que anava, la gasolina ens la regalen ja que no tenen monedes tant petites. El dinar el fem en un petit restaurant de carretera, amb un esplendid Kebab, el menjar per excelencia a la carretera. Es un pais complicat si no menjes carn, tot i que es possible sobreviure.

El tren, al fons tambe segueix el cami cap al nord-oest

I un altre cop a la carretera... Fins a la seguent cabana abandonada al costat d'una bomba d'aigua. Tenim la sort de poder comptar un altre cop amb sostre. Es gira un vent molt intens ja un cop dintre la cabana i amb uns totxos acabem de tapar les finestres. Proba de foc, el fogo... torna a fallar!! ja no sabem que fer, l'hem netejat de totes les formes que se'ns acut i no hi ha manera. Per sort, a la cabana hi ha una especie de llar de foc i trobem algo de llenya dels pocs arbustos que hi ha que ens poden servir per fer foc. Sort tambe de la benzina que ens ajuda a encendre'l. Per fi podrem menjar calent!! Patates fregides amb alguns pebrots, el sempre present te, i inclus ens permetem fer-nos arros pel dia seguent preveient la falta de foc. Segona nit al desert solventada.

"En busca del foc"... per fi vam aconseguir encendre'l

El mati seguent tornem a fer la rutina que es convertira en un continu al llarg del viatge, refer les alforges i altre cop en marxa. El tercer dia les cames ja es noten mes i parem aviat per esmorzar

a un poble on comprem prop de 3/4 de litre de iougurt, mermelada i galetes, que ens senten esplendidament. El vent comencem a tenir-lo en contra i costa avansar. Parem a dinar quan portem prop de 50 km i de nou el sempre esperat kebab, aquest cop amb verdures tambe a la brasa. Al arrancar de nou veiem una pizzeria!! per la proxima vegada... El vent es posa cada cop mes rebel i quan portem prop de 100 km la seguent dificultat se'ns presenta en forma de port de muntanya... Encara que sigui un port forsa light d'autovia, les forces ja son escases i es fa dur d'arribar dalt. A dalt intentem veure algun lloc on passar la nit, pero no es veu res aprop, nomes a l'horitzo una torre que sembla indicar que hi ha una mesquita... ens posem en marxa i aviat arribem al que sembla una parada de camioners i viatgers varis, ple de restaurants i evidentment la mesquita. Deseguida ens rep un home que parla angles i ens explica que tenim te calent i gratuit, un lloc on deixar les bicis, un lloc on dormir i increible, un lloc on dutxar-nos!! Sembla mentida, pero despres d'uns dies de salvatge, com diu el matt, valores enormement cada petit plaer de la civilitzacio... Despres del te i la dutxa ens posem a menjar l'arros preparat el dia anterior i aviat ens posem a dormir en una sala enorme plena de catifes on la gent es posa a dormir.

Iris, sempre ens enrecordem de tu quan veiem els contenidors...

Ens llevem amb el res matinal i despres de situar-nos ens tornem a posar en marxa. Aquest darrer dia ens queden nomes uns 80 Km fins a Yazd i tenim la sort de comptar amb le vent a favor, cosa que ens fa volar fins a Mehriz en un parell d'hores.

David i Goliat

El poble en si sembla mes aviat un lloc on els camioners aprofiten per arreglar els camions, amb un dels varis controls policials que es van trobant en les grans carreteres de Iran. Despres d'un parell d'entrepans d'alguna cosa semblant a un frankfurt i de comentar la jugada amb l'amo del local, que te dots d'actor, ens tornem a posar en marxa per recorrer els poc mes de 20 km fins a Yazd.

El venedor junt al seu local

L'entrada es com una gran ciutat amb carreteres amples i poc a poc trobem el cami a la GH. Quan finalment trobem el carrero al costat d'una mesquita impressionant i podem entrar al pati de la GH, es com arribar a un oasis... i mes despres del dia de sol que em tingut... El primer veure que hi ha habitacions i la dutxa!! Despres ja ens disposarem a descobrir la ciutat.

Arribant a Kerman

Escric les primeres paraules del blog ja desde Kerman, al sud-est d'Iran. Ahir, despres d'un llarg viatge, vaig arribar a Kerman, on m'esperava el Matt. Va ser una alegria enorme retrobar-nos aqui, despres de l'ultima trobada a la India.

El viatge va ser bastant pesat, moltes hores a Istambul d'escala, moltes hores sense dormir, moltes hores sentat... quan finalment vaig arribar a Teheran, sobre les 4 de la matinada hora local, va ser un petit alleujament descobrir que la caixa de la bici havia resistit els dos primers vols. Justament vaig arribar l'endema de la celebracio del trente aniversari de l'arribada de l'Iman Khomeini a Teheran, que va significar el comensament de la revolucio islamica al pais. Va ser curios veure un aeroport enorme i nou sense tota la parafernalia de propaganda comercial que normalment es veu als aeroports occidentals. En canvi hi havia certa parafernalia religiosa, pero tot molt sobri.

Els tramits d'entrada van ser forsa agils i el seguent objectiu era localitzar un mitja de transport per cobrir els mes de 30km fins al segon aeroport, on sortia el vol a Kerman. Finalment va ser bastant facil trobar un taxi que em va portar directament a l'altre aeroport. La bici la va posar a sobre el cotxe lligada amb una corda, pero va comensar a ploure (si, si plovent a l'Iran...) i vaig patir tot el viatge per si la caixa resistiria.

Ja a l'altre aeroport, despres que el taxista fes l'agost amb mi, vaig veure que mes o menys havia aguantat. La seguent prova, localitzar el meu vol a Kerman i poder facturar la bici. Despres de voltar una mica i constar que no seria facil localitzar-lo sense coneixement del seu alfabet, vaig preguntar a algu que semblava d'informacio (la i d'informacio es internacional). Localitzat el mostrador, em va tocar batallar una mica amb el noi de facturacio, que va estar a punt d'enviar la meva bici a la terminal de carrega... finalment va entendre que la necessitava per tornar i vaig poder, previ pagament de 40000 riads (= 3 Euros i pico), facturarla. Un cop passat els controls, va resultar una mica caotic la zona d'embarcament ja que moltes de les portes no estaven amb les tipiques pantalles on posa el desti, sino que de cop apareixia un home amb un cartell amb el desti.

Aquest ultim vol va ser forsa tranquil i el que mes em va sorpendre va ser veure les asafates de vol amb l'uniforme que evidentment incloia el mocador per tapar els cabells. L'arribada a Kerman va ser forsa placida i l'alegria de retrobarme amb el matt va ser gran.

El seguent va ser comensar a muntar la bici, ja que el matt m'havia vingut a recollir amb la seva... Quin millor lloc que a la porta del Kerman International (?) Airport? Doncs alla mateix que ens hi vam posar. Despres de ben be una hora de muntar la bici i improvitzar la carrega de les alforges, ja estavem apunt per fer els 10 km fins a l'hotel.

Muntant la bici a la porta de l'aeroport...

L'International Kerman Airport (amb l'entrada separada per homesi dones, no per sortides arrivades...)

ja a punt per la marxa

La resta del dia la vam passar descansant, coneixent el seu amic Ali i visitant el basar i algun altre lloc, pero jo estava tant cansat despres de tantes hores sense dormir que no vaig poder fer gran cosa, avui, despres de dormir bastant i algun que altre entrebanc (ha fet una nit amb molt de vent i amb un cop de vent s'ha trencat el vidre de la porta de l'habitacio a mitjanit... amb l'espectacle que ha suposat per la gent d'alla) aquest mati ens hem dedicat a fer una posta a punt de la bici i per la tarda hem estat visitant la mesquita, i un lloc elevat des d'on hem pogut veure la ciutat.

La Jame mesquita o mesquita del divendres

vistes de la ciutat

El matt i l'Ali

La veritat pero es que fa bastant fred quan no toca el sol. La ciutat es austera, pero hi ha reminicencies de com devia ser a l'epoca de la ruta de la seda, especialment al basar i els voltants. Esta sitauda en un altipla enorme i es a 1700m d'alsada, cosa que sorpren, perque l'unic que es veu es planicie i muntanyes encara mes altes. La idea escomensar a fer ruta en un parell de dies i dema el dedicarem a preparar el menjar i demes coses per marxar. Seguent objectiu, Yazd.

Previ

Nou viatge, nou destí, nou projecte amb un nou mitjà de transport i les mateixes ganes de conèixer i descobrir...
Aquesta pretén ser una finestra oberta a l'experiència que viuré, juntament amb el Matt, els pròxims mesos.

El projecte: un viatge de tornada en bicicleta, amb un origen, Kerman, al sud de l'Iran i un destí, casa. Pel camí, dos continents, varis milers de kilòmetres i un munt de llocs per descobrir.
Pel que fa a mí, la idea va nèixer en el meu últim viatge a la India, on el Matt ja em va explicar els seus plans de tornada amb la bici i em va deixar la porta oberta per unir-m'hi en algun moment. Un seguit de situacions i les ganes de fer-ho m'han portat, uns mesos més tard, a unir-me a aquest gran retorn al vell continent.

Sempre he pensat que els agraïments d'un projecte son la part més important per l'autor, ja que li permeten tornar d'alguna manera, allò que durant tot el procés, ha rebut de la gent que l'ha acompanyat. I ara em toca a mí, doncs sou molts els que heu fet possible això que ara comença. Primer de tot donar les gràcies a la meva família el seu suport, paciència i comprensió que sempre han demostrat. Evidentment al meu company de viatge, sense el qual no hi hauria projecte. Afectuosament als meus amics, pels ànims, l'empenta i l'energía que m'han donat per dur-ho a terme. Sense el vostre suport difícilment això s'hagués fet realitat. Agraïr també a l'equip humà d'Espaibici, per fer possible, en un temps rècord, el poder disposar de tots els elements técnics, consells i suport necessaris per dur a terme el viatge. I finalment, a tota aquella gent que d'alguna manera i han contrïbuit a fer possible aquest viatge.
Es per tots vosaltres que aquest viatge se'm fará més enriquidor i m'ajudarà a pasar més fàcilment els moments durs. Gràcies.