Esfahan

Que dir d'Esfahan... Una ciutat que en el seu temps va ser la ciutat mes gran del mon, la capital del imperi mes gran en els seus temps. Una ciutat que conte una de les places mes grans del mon i algunes de les mesquites mes impressionants de tot l'islam. De la cual A. Malraux va dir: "Ningu pot afirmar que ha visitat laciutat mespreciosa del mon si no ha estat a Esfahan". Amb tots aquests precedents es fa dificil escriure alguna cosa d'aquesta ciutat... Per tant pel que fa a la ciutat deixare que parlin les fotos. Nomes comentar que ha estat un canvi forsa gran arribar a una ciutat tant gran i en moltes coses tan occidental com aquesta, venint de les petites ciutats del desert aquesta et situa en un Iran mes actual. Un plaer passejar per la riba del riu i veure com la gent s'asseu a pendre el sol, xerrar o pendre un chai, pendre un cafe al barri Armeni al costat d'una esglesia o visitar les increibles mesquites mentres passejes per la plasa Naghsh-i Jahan (ara convertida en Imam Khomeini)...

Detalls de la Hakim Mosque

La plasa Naghsh-i Jahan en diferents punts i hores del dia

Detalls de la Mesquita de Shah, increible per dimensions, decoracio, et deixa sense paraules

Detalls de la Jame Mosque

Detalls de l'Ali Mosque

Vistes de Esfahan desde les muntanyes

Visita cultural en una de les moltes botigues de catifes perses, va ser interessant coneixer el que hi ha darrere del que sembla nomes una catifa.

Del que si que vull parlar es de lo be que ens ho hem passat altre cop gracies a la gent que hem conegut.
Nomes arribar ja vam constatar que hi haviaun altre ciclista a l'hotel... el Wouter, un belga que com nosaltres esta tornant al vell continent en bicicleta... tot un personatge que ens ha fet viure situacions surrealistes i amb el que hem conegut un munt de gent increible. A partir d'aqui se'ns unira al viatge cap al nordoest.
Un especial record ens quedara tambe de l'Ahmed, un kurd-iraquia que, com qui no vol la cosa ha aprofitat un viatge de negocis per passar uns dies fent turisme per la ciutat i que es coneix tots els exits musicals, un crack! Take care girls, Ahmad is coming!! (miss you mate, great time with you in Esfahan).

Tambe la demes gent del Amir Khabib Hotel, el Drew, un australia recorrent el mon, el Quiang,un canadenc-frances d'origen vietnamita (toma ya!) que ja vam coincidir a Yazd i el Matt abans al pakistan, el Ricardo,un portgues que estudia a Istambul i estava fent turisme en dies de classe pel pais vei i la Mariam, una noia de Teheran, que ens va fer venir ganes de coneixer l'altre iran, el de la capital.
Tambe un record especial per la Dominique i l'Alale dos noies eivissenques que ja vam coneixer a Yazd i la sort va voler que ens retrobessim a Esfahan. Si mai heu de visitar Esfahan, us recomano passar a veure la GH de la familia de l'Alale.

L'Ahmed i el Ricardo en una casa de te

I especialment la Fati, una estudiant d'art d'Esfahan, amb un aire punk sense saber-ho, que ens ha descobert la ciutat, la muntanya, el Jolfa (barri armeni) i sobretot les ganes de viure de la joventut d'aquest pais. Thank you Fati to show us your city but specially your happiness!

La Fati i l'Ahmed

El dia d'excursio a la muntanya

De divendres al parc, la Fatima, amiga de la Fati, i un servidor

Fent un cafe a Jolfa, al fons el Drew i el Quiang

Sopant l'ultim dia a un restaurant a la plasa Imam Khomeini amb les eivissenques. Una taula bastant internacional.

Yazd - Esfahan

Ja deixant enrerre Yazd, toca tornar a endinsar-se al desert. La ruta comensa molt be amb un vent a favor que ens fa recorrer els 100 km de la primera etapa en un obrir i tancar d'ulls. A migdia fem un para a la ciutat de Meyboz, on visitem alguns dels monuments que es conserven. Ja cap a mitja tarda, i veient que ja teniem l'objectiu cobert i que el vent comensava a canviar, decidim buscar lloc on fer nit.

Tota mena d'animals corren per les carreteres iranianes...

I sembla que tenim sort aquest dia... trobem unes naus abandonades a uns 10 km de Aqda. Estan en perfecte estat i per nosaltres es com tenir un palau particular... Trobem la manera d'entrar-hi i l'interior encara ens sorpren mes... enorme. Ens permetem el luxe de construir la nostra propia cuina amb totxos i la fusta que trobem al voltant... aixo del foc s'esta convertint en un divertiment. Durant la nit el vent ja ens comensa a fer la guitza, com un avis del que ens espera el dia seguent...

Algunes imatges del nostre palau particular

El dia es desperta molt ventos, pero com cada dia ens disposem a posar-nos en ruta tant aviat com hem recollit i esmorzat. El vent sembla mes fort del que semblava y no sembla tenir intencio de parar. El vent ens bufa laterlament i depenent del tram tambe de cara. Al prinicpi ens fa certa gracia i d'alguna manera ho veiem com a compensacio pel que haviem tingut el dia abans, pero al anar passant les hores, deixa de fer-nos gracia. Mica a mica va augmentant la forsa i intensitat del vent. Ens pregunten si volem pujar a una furgoneta pero portem poc temps pedalant i tenim les ganes de cobrir el recorregut en bici. Quan el vent bufa lateralment, anem practicament inclinats, com si estessim plegant en una corba, tansols per compensar la forsa del vent i cada cop que passa un dels multiples camions que recorren la carretera ens xucla cap a l'interior. Al parar, es pitjor, ja que costa mantenir-se de peu amb la bici carregada. Amb el temps que porto fent bici no recordo haver tingut que pedalar amb unes condicions de vent tant desfavorables. El vent ja ens ha fet fora de la carretera uns tres cops a cadascu inclus ens ha fet anar per terra algun altre. Comencem a preocuparnos per la nostra seguretat sobretot per que fa als camions.

Una de les poques fotos que deixen constancia del vent...

Despres de 3 hores sobre la bici (entre caigudes, parades, etc) hem recorregut la pobra xifra de 27 km quan fem la parada per menjar alguna cosa. Ens hem de resguardar a sota un dels canals de desaigue de l'autopista per tenir una petita pausa del vent... Estem morts... pel cap se'm passen un munt de coses, pero la que mes se'm repeteix es les ganes que tinc que ni que sigui per dos minuts, el vent deixi de bufar... no per avansar, simplement per no sentir-lo. Pero sembla que no es el nostre dia. Despres de menjar alguna cosa, ens hi tornem a posar pero ja extenuats. El vent no ens dona treva i el terreny tampoc ens ajuda... es desolador, no hi ha ni la mes petita cabana per resguardar-nos una estona. Finalment,altercercopque ensho pregunten, accedim a pujar a un camio que esdirigeix en la mateixa direccio. Desfem l'equipatge per poder pujar les bicis, i un cop a dalt, caiem estessos al remolc, per fi una pausa de vent. No podem ni mirar el paisatge, nomes volem descansar. Finalment la natura ha pogut amb nosaltres. Ens envaeix un regust amarg.

Al cap d'una estona para el camio i el bon home ens pregunta si anem en direccio Esfahan. Pujem a la cabina. Una vista totalment diferent,pero igual de desoladora. Esdificil comunicarnos amb ell, el nostre farsi, no es massa extens. Creuem un port de muntanya, i poca poc ens acostem aEsfahan. Ja fent-se fosc, baixem del camio a l'entrada de la ciutat,al mig de l'autopista... Ja es el que ens faltava per arrodonir el dia. Finalment, esquivant cotxes, creuant accesos a l'autopista y sobrevivint al trafic d'Esfahan, conseguim arribar a la plasa Iman Khomeini, enorme! Finalment un punt conegut! Des d'alla ens es molt mes facil orientar-nos i trobar finalment l'Amir Khabir hotel. La rebuda amb el te pertinent ens sap a gloria. La dutxa i el llit son simplement el cel.